Titzina estrena hui al Teatre Micalet 'La Zanja'

En La Zanja estan presents la cobdícia i l'enfrontament entre dos móns antagònics que es retroalimenten l'un de l'altre quan el motor és l'avarícia que mou les persones per aconseguir l'or o una riquesa fàcil i de ràpida adquisició, a la llarga tan empobridora fins i tot a nivell personal.

Un mural frontal ens recorda una mena de laberint a manera d'estrats verticals construïts pel terreny; mentre que, en el plànol horitzontal, unes estores d'aparença senzilla ens recorden el moviment de terres que requereix la recerca de l'or en aquella mina. Cada estora permet mostrar la cara i el revers d'aquella terra al temps que la suma de totes va configurant un paisatge de monticles que hom aprofita per ocultar els objectes quan no han d'estar a la vista del públic. Aquest mateix moviment de terres ens remet a un altre moviment: el de les consciències de les persones del poble que veuen l'oportunitat de medrar mentre l'alcalde i altres ciutadans es mostren defensors del mode de vida que tenia la comunitat abans que aquell nouvingut, que tantes promeses els fa, arribara al poble per reproduir la situació que, des de Pizarro i Atahualpa, tantes vegades s'ha produït en la història d'aquelles comunitats i que ha trencat l'harmonia de les persones, ha empobrit la seua forma de vida i ha esquilat les riqueses que hi havia ocultes a la seua terra.

El transfons de l'explotació històrica dels recursos de Sud-Amèrica per part de països de l'anomenat Primer Món no és nou. En aquesta ocasió es concreta a les mines d'or del Perú i, en alguns moments, ens recorda el discurs d'Eduardo Galeano en aquell memorable llibre seu: Las venas abiertas de América latina.

L'actuació de Diego Lorca i Paco Merino no és gens fàcil perquè representen diferents personatges alhora i l'espectador tan sols els reconeix per algun detall del vestuari, la modulació de la veu i el context que inclouen els propis diàlegs. Un gran esforç que requereix professionalitat i saber fer.

Titzina representarà aquesta tragicomèdia, escrita i dirigida també per Diego Lorca i Paco Merino, entre el 27 de juny a l'1 de juliol, al Teatre Micalet de València. L'obra, que va ser estrenada el darrer 1 de desembre de 2017 a Cerdanyola del Vallés, es representa en castellà.

Dramatúrgia, repartiment i direcció: Diego Lorca i Pako Merino

Disseny de so: Jonatan Bernabeu
Composició musical: Jonatan Bernabeu
Disseny il·luminació: Albert Anglada i Diego Lorca
Disseny escenografia: Titzina
Construcció escenografia: Núria Espinach i Escenograes Castells
Vestuari: Núria Espinach
Producció: Titzina
Companyia: Titzina
Argument: Miquel, tècnic d'una multinacional minera, arriba a una explotació de la companyia a Sud-amèrica. Alfredo (l'alcalde) i la seua comunitat esperen al nou “descobridor”. Es produeix de nou la trobada de dos móns i les diferents formes d'entendre la vida. Les ambicions, oportunitats i conseqüències de la implantació de la mina marquen el futur del poble i les relacions entre veïns. La història de l'encontre de Pizarro i Atahualpa durant l'època de l'arribada dels espanyols a Amèrica determinarà el destí dels protagonistes.

Dossier en pdf sobre l'obra.

"Maleïda tardor"

De nou, el Teatre Micalet ens sorpén amb teatre fet per valencians i amb un criteri de qualitat. Aquesta vegada amb un tema dur que trasbalsa i corprèn l'espectador. L'obra, Maleïda tardor, va ser estrenada en castellà, Maldito otoño, amb èxit de crítica i públic. Ara el grup està a punt de viatjar cap a Sevilla on es lliuraran enguany el Premios Max, confiem que el Millor espectacle revelació i la Millor autoria revelació siga per a La SubTerránea.

Preparar-se per a la mort o per a la vida? Maleïda tardor

Ningú no ens ensenya a viure ni a morir; aprenem a colps del destí. I la mort, més que no la vida, esdevé un tema tabú del que ningú no pot escapar. Tot comença amb aparent il·lusió i un dia acaba amb relativa tristor. I què ha passat entre eixe primer alè de vida i el darrer sospir? Pel mig hi ha hagut un relat, un ball, la paraula que et transporta d'un estat a un altre i trenca amb el tabú.

Lucía Abellán, Ester Martínez i Lucía Sáez defensen un text complicat, carregat de reiteracions, de situacions semblants que mai no acaben de ser iguals que les anteriors. Tot canvia i el temps, el pas del temps, s'encarrega de projectar una figura diferent en cada punt d'aquell relat: mai no som els mateixos, només ens assemblem. La mort, el pas del temps i el ball transformen el projecte de la vida.

És per això que ens trobem, potser, amb un escenari (La SubTerránea) quasi buit on els ceps i aquells fragments de sarment secs han perdut el seu arrelament a la terra i les fulles han esdevingut pàmpols inerts que decoren el terra. I aquestes tres dones que dialoguen o juguen a contar una història, adoben tot això amb imatges carregades de força que emergeixen d'entre la foscor, amb una il·luminació (Diego Sánchez) de ciris que dibuixen els personatges i els centren, generalment, amb l'ús de la paraula. La música amb aquella alegria de la postguerra permet dibuixar el ball, insinuar la vida i la recerca de l'alegria, del sexe, de la diversió, del vi; però no deixa de ser un ball que viu el present amb una certa temor del demà incert.

Paco Zarzoso dirigeix l'obra com acostuma, amb rigor i precisió. No obstant això, no vull deixar de banda un aspecte millorable, el llenguatge. Sé que és el primer dia que l'obra es representa en valencià i que millorarà en la dicció i en les expressions que encara tenen el pes de la representació en castellà; d'aquesta manera l'espectador se sentirà més prop dels personatges i del subtext.

Molta sort als Max!

"Ligeros de equipaje" del Centro de Producción Teatral Viridiana al Micalet

Ligeros de equipaje. Crónica de la retirada es presenta al Teatre Micalet de València fins al diumenge 3 de juny. L'obra, avalada sobrerament amb les nominacions i premis obtinguts des de 2014, se centra en el relat entre un avi i un nét sobre l'experiència viscuda, camí de la frontera pirenenca, durant la retirada del front i el posterior exili en els camps de concentració francesos que patiren milers d'espanyols que havien lluitat a favor de la segona República.

Amb un vestuari senzill i humil al que els actors en trauen molt de partit i un decorat aparentment casolà (una estora i uns baguls que fan les vegades de llit, taula...), la Companyia Producciones Teatrales Viridiana aconsegueix una posada en escena impecable on el reforç de l'audiovisual, que es projecta sobre diferents objectes (llençols, maletes, baguls, teló de fons), aconsegueix recrear espais i persones en eixe continu joc entre el passat i el present, entre la memòria i el present dels qui patiren la Guerra Civil.

L'actuació brillant de Javier García i Pedro Rebollo dóna vida al magnífic text de Jesús Arbués, creat a partir de retalls de la memòria de tantes persones com visqueren en circumstàncies similars la despossessió absoluta de béns i llibertats tant ací a Espanya com posteriorment a França en camps de concentració com el d'Argelès. El mateix Arbués dirigeix l'obra i genera, en ocasions, el clima de tensió angoixant de les presons, el control policial o la fugida lluny de casa i de la família.

L'encert de començar l'obra en l'espai on viu l'avi, l'actualitat, i el desig del nét de conéixer les batalles del iaio, el passat, permet un joc que s'alterna i ens fa conscients de la necessitat de recuperar la paraula de tanta gent callada durant anys, la necessitat de seguir reivindicant la memòria històrica per aclarir el context en què es produí la guerra i les actuacions posteriors durant la postguerra: la necessitat de fer justícia sobre els qui van ser silenciats.

A poc a poc la conversa esdevé l'element de la recuperació dels espais de la memòria del personatge, tan comuns a d'altra gent que ho perdé tot, i l'espectador contempla la realitat d'escenes ben distintes, però molt comunes, que han anat sent contades pels propis testimonis amb qui degué parlar l'autor i a partir dels quals degué crear l'obra: l'enfrontament entre germans, la fam i la misèria, la pèrdua de la identitat...  Cada vegada van quedant menys persones vives que puguen explicar aquells horrors que patiren en primera persona i és per això que també l'obra esdevé el seu testimoni, el record necessari per no repetir els errors.

Un element extern a l'obra adquireix un gran sentit en aquesta ocasió: el web de la Companyia on, a més de fotografies i informació sobre el grup teatral, us trobareu un quadern pedagògic que permet treballar amb els més joves el context a què referència aquesta magnífica producció.

No us la perdeu; només estan quatre dies.

PREMIS:

- Premi Millor Espectacle de Sala. Fira de Teatre de Castella i Lleó. 2014

- Candidat a la Millor Direcció. Premis MAX 2015

- Espectacle recomanat per Red Española de Teatros Públicos 2014

'Tourmalet' per COMPANYIA Groc Teatre

Tourmalet es representa sobre un escenari senzill i efectista, que ens recorda algunes de les carreteres de muntanya per on transcorre la part més difícil d'una cursa ciclista, amb pintades sobre l'asfalt dels  noms dels ciclistes més emblemàtics als qui els aficionats volen animar. Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig defensen l'obra a manera d'esprint que pretén repassar, amb el joc, alguns esdeveniments i la vida de tres corredors mítics per a la història del Tour de França.

La finalitat d'aquest repàs per la memòria? Demostrar com  i per què esdevé mítica una cursa quan es planteja passar per la mítica muntanya del Tourmalet, una de les metes en alt que dóna nom a l'obra i que simbolitza la dificultat, l'esforç i el sacrifici que els corredors han de fer durant els dies que dura la famosa prova francesa.

Aquest repàs, a manera de retrospectiva de la memòria del Tour, no és més que la metàfora de la vida que la Companyia Groc Teatre representa a partir del desig de tres germans que se'n pugen a la bicicleta per entrenar i posar les seues esperances, ja frustrades en el cas dels dos germans grans, en el triomf que els podria portar algun dia a la glòria!

L'obra representa també un homenatge al sacrifici de tres dels hòmens que practicaren aquest esport, dur i poc reconegut, amb moments d'ombres i de glòria. Els tres germans ens recorden algunes de les penalitats que hagueren de passar aquests tres corredors (Luis Ocaña, Raymond Poulidor i Gino Bartali) mentre competien.

La podeu contemplar del 23 al 27 de maig al Teatre Micalet de València. Per tant, només fins al proper diumenge.

No us perdeu aquest relat dels tres germans que afronten amb valor la vida però, com els ciclistes durant la cursa, amb caigudes i recuperacions.

Fitxa tècnica

Text i direcció: Miguel Ferrando Rocher 
Actors: Héctor Fuster, Guille Zavala i Robert Roig
Companyia: Groc Teatre

"Els nostres", un espectacle compromés

El text en què es basa la darrera coproducció de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, ‘Els nostres’, és el producte del treball compartit entre Xavier Puchades, Patrícia Pardo, Begoña Tena i Juli Disla, quatre dels autors valencians, que escriuen en valencià, amb gran prestigi dins l'escena valenciana actual. Es tracta d'un text que, de manera decidida i crítica, tracta el tema de l'èxode forçat, de l'abandonament de milers de persones de les seues llars, espantades per l'horror d'una guerra o per la persecució injusta exercida per qui té el poder. Són persones que s'han vist espoliades i, posteriorment, deixades de la mà de Déu i abocades al conflicte que se'ls presenta mentre esdevenen o no "refugiats polítics" en altre països.

La tragèdia de migrar, de canviar d'espai, de casa i de cultura després de sobreviure a la travessia a peu al llarg de diferents països o en pastera a través del Mediterrani, no acaba en tocar terra europea; l'èxode, moltes vegades, continua per diferents països del continent europeu. I tot aquest drama s'esdevé mentre la hipocresia dels rics sotmet al poder de les màfies als més pobres, a aquells que ho han perdut tot mentre uns i altres continuen fent el seu negoci transportant tot tipus de mercaderies en un món globalitzat.

Els nostres es presenta amb un text apropiat, però la visió de l'espectacle es fa en algun moment previsible; és ací on crec que des de la dramatúrgia i la direcció s'hagués pogut treballar més la síntesi d'algunes escenes perquè l'espectacle no fora tan llarg.

El muntatge, amb unes pantalles i una escenografia espectaculars, formada per concertines o pels contenidors que trasllada un vaixell des del port d'Hamburg fins més enllà del canal de Suez, sorprèn per la pressió que traspua en aquella mena d'espai que va tancant-se i oprimint el capità i els mariners que han passat per alt els cossos que suraven sobre l'aigua i a la resta d'emigrants que ocupaven una pastera a la deriva.

L'acompanyament musical mesurat contribueix a generar una atmosfera apropiada; així com el vestuari, sobri o excessiu quan cal, que permet a l'espectador visualitzar amb facilitat els tipus que representen actors i actrius des del començament de l'obra.

Vist un a un cada element que configura l'obra, el resultat és sorprenent i no obstant això, es percep massa el pas del temps en la butaca; com us he dit abans l'obra es fa una mica llarga.

I per què? Ens hem acostumat a espectacles de curta durada i no som capaços de gaudir de les poc més de dues hores i mitja que dura l'espectacle? Potser sí, però també és cert que, de vegades, hom peca d'exhaustiu quan es vol repassar cadascuna de les arestes d'un mateix problema, tots aquells esdeveniments importants que ens permeten l'anàlisi d'un mateix conflicte: el d'una Europa que defuig la solidaritat quan per davant cal posar els negocis. No podem oblidar que, en el drama de la migració, molts d'aquells moments que es representen ja estan en el subconscient de l'espectador actual. 

Foto: À punt

Dit això, que no deixa de ser molt subjectiu, Els nostres és un espectacle del que no podem prescindir com a espectadors i que convé anar a veure perquè és una producció de qualitat, feta i defensada per valencians, amb uns diàlegs molt punyents, on els actors i les actrius, de forma coral i individualment, estan encertats en la defensa dels seus papers i, sobretot, perquè obliga l'espectador a reflexionar sobre aspectes d'actualitat que requereixen d'una actitud crítica per part de tots.

Cal felicitar L'IVC i la Diputació per apostar per altres tipus de teatre que no són tan comercials però sí imprescindibles. El teatre és un instrument carregat de força i que va també més enllà de la pura diversió, per això aquest text i aquesta obra vénen a remoure algunes consciències i es fa d'imprescindible visió des de molts punts de vista. Us en diré només tres:

1. Es tracta d'un espectacle fet des de València però exportable a qualsevol altre lloc per la seua qualitat.

2. És un muntatge que va directe a les emocions.

3. Tracta un tema necessari i colpidor que preocupa part de la societat i deixa al descobert la mentida de la solidaritat europea i aquella fraternitat que tant canta l'Oda a l'alegria que ha esdevingut la targeta de presentació dels països que volen promoure els ideals de pau, llibertat i solidaritat. És clar que, tal com va, els "invisibles" hauran de buscar l'alegria, com diu Miguel Ríos en la seu Himno de la alegría,  "més enllà de les estrelles" perquè, en aquesta terra, encara ho tenen difícil.

Àries de reservat al Teatre Micalet

Fitxa artística

Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich

Intèrprets: Elena Martinell (soprano) i Glòria Garcés (piano)

Espai escènic i vestuari: Joana Martí

Il·luminació: Ángel Puertas

Moviment coreogràfic: Roberto G. Alonso

Producció: Elena Martinell i Glòria Garcés

Coproducció: Temporada Alta 2017

Estrena a València: del 17 al 19 de maig al Teatre Micalet de València

Si us agrada, ni que siga un poc l'òpera, teniu una cita al Teatre Micalet de València amb Àries de reservat. Si busqueu entreteniment per al cap de setmana, més encara: riureu d'una història esbojarrada que coincideix en el plantejament inicial del "Mecanoscrit del segon origen" de Manuel de Pedrolo.

En aquest muntatge està molt present la ironia i la bellesa tan pròpies del treball del director Marc Rosich qui, en el camp de la direcció escènica musical, és membre fundador de la companyia d’òpera de butxaca La Trattoria Lirica, (Il Geloso Schernito de Pergolesi) i ha dirigit els espectacles 4 Stagioni i la versió de Don Giovanni del titellaire Pepe Otal.

En l'espectacle, la veu de la soprano Elena Martinelli i la música de la pianista acompanyant, Glòria Garcés, van creant un ambient que genera la trama i l'argument d'aquesta arriscada opereta còmica, que alterna, per fer l'explicació del drama que viuen les protagonistes, la paraula amb el cant de les diferents àries. 

Just quan s'acaba el repertori de l'espectacle que havien preparat, les dues protagonistes es trauen la vena i descobreixen davant seu un paisatge dantesc; és ací on la selecció musical deixa de ser banal i l'ordenació de les diferents àries reforça en paral·lel l'argument de l'obra. Els esdeveniments que es produeixen en la Sala reservada per passar la Nit de Cap d'Any altera l'estat d'ànim que travessen les protagonistes després de les campanades de mitjanit. Serà, aleshores, quan les noves àries explicaran a l'espectador l'estat d'ànim d'unes dones atrapades en un espai quasi diàfan sense massa aliments ni possibilitats d'eixir-se'n fàcilment. Només la música les allibera de les tensions, igual com les ha lliurades de la mort.

La comicitat, dins del drama que es viu, naix de la ironia de la situació i de la sobreactuació de la cantant, tan pròpia del teatre de l'òpera, que rep el contrapunt de la gestualitat de la seua pianista, qui posa en dubte el trellat d'alguns plantejaments de la seua companya i les seues decisions; encara que, musicalment, està sempre al servei absolut de la diva. Tot i tenir una veu preciosa i saber-ne de música, la falta d'ortodòxia en les seues interpretacions com a cantant i pianista, respectivament, és un element més de l'actuació d'aquestes dues excel·lents artistes que desencadena el divertiment. 

Alpenstock fins al 13 de maig al Teatre Micalet

Des de hui es representa al Teatre Micalet de la ciutat de València Alpenstock, una farsa carregada d'humor negre, una caricatura sobre els costums de la "dreta d'ordre", el racisme i el masclisme, massa presents encara a Europa. 

L'obra, del dramaturg francès Rémi de Vos (Dunkerque, 1963),  es representa en clau d'humor; els personatges actuen com a ninots dins d'una casa de nines on el rosa és el color dominant per mostrar l'imperi de la nina, la dona esclava que se sotmet amb goig als desitjos del mascle autòmata. El text, defensat per la companyia Obskené i dirigit per Ricard Soler Mallol, situa l'espectador davant un espill en mostrar-li la cara bruta de la família feliç; és ací on rau l'interés del text, quan cauen les caretes i es qüestionen aquells espais d'ombres i misèria que conformen la realitat social i cultural d'una dreta aparentment amable que imita l'estil de vida americà de l'American way of Life.

L'encert de la metàfora de la neteja domina tota l'obra: la higiene de la casa, la higiene personal i, especialment, la neteja de  l'estranger, persones no desitjades.

Una actuació molt encertada, en una estètica entre el còmic i el dibuix animat, amb un ritme trepidant i amb tocs de musical que us entretindrà. Una excel·lent actuació del trio d'actors, format per Enric Cambray, Lara Salvador Peydro i Armand Villén, amb unes interpretacions no gens fàcils entre el clown i la comèdia de l'art que es dispara a la manera d'un espectacle de titelles en les persecucions del final de l'obra.

Si no voleu que us ho conten, doneu-vos pressa; només estan fins al diumenge 13 de maig.